La mostra estarà exposada fins al 17 de desembre
La Regidoria de Cultura, en col·laboració amb la Universitat Miguel Hernández i la Universitat Politècnica de València, va inaugurar l’exposició “El Grito Contado” a la Casa Toni El Fuster-Fundació Schlotter. La mostra col·lectiva i interuniversitària esta comissariada per Chiara Carzan i Martíllopis.
L’edil de Cultura, Aurora Serrat, els comissaris i les artistes, Elia Torrecilla i Bibiana de Soledad van ser els encarregats d’inaugurar l’exposició on la clau estava en el fet que calia descobrir el contingut de la mateixa amb l’ajuda de la llum del mòbil, ja que, la sala estava totalment a fosques.
“El Grito Contado” romandrà obert fins al pròxim 17 de desembre i el seu horari de visites és de dimarts a dissabte de 10.30 a 13.30 i de 17.00 a 20.00 hores. D’altra banda, Chiara Carzan i Martíllopis conviden a la mediació artística a càrrec de Bibiana De Soledad i Amparo Alonso Sanz que es realitzarà divendres que ve 25 de novembre en la mateixa sala; i també a participar en el taller “Lo colectivo de Artistas” amb motiu de la clausura de l’exposició. (17 de desembre).
La responsable de l’àrea, Aurora Serrat, va donar l’enhorabona als artistes i va destacar: “és una exposició inusual, amb un muntatge diferent d’altres exposicions que hem col·laborat” i afegia: “el tema d’aquesta mostra, que han participat molts artistes, és la proposta d’un crit transformador i la denúncia de viure un món digitalitzat on ja no som res sense telèfon”.
La comissària Carzan, agraïa a la Regidoria de Cultura per possibilitar aquesta exposició i permetre aquesta col·laboració interuniversitària entre poble i la facultat: “és una mostra que dona la importància de contar altres històries, donar-les la volta, descobrir altres per a inventar-nos”.
Els comissaris, Chiara Carzan i Martíllopis van proposar un repte en la inauguració: es tractava de contar un conte. Els artistes havien de contar un conte i els espectadors havien d’esbrinar o imaginar-ho amb l’ajuda de la llanterna.
Els visitants, amb una visibilitat nul·la per la foscor de la sala, havia d’interactuar amb les peces, olora-les, palpar-les i/o oir-les. Com si un conte es tractarà; perquè els contes es conten, s’escolten, van de boca en boca… I a la llum de la llar, en aquest cas de la tecnologia, de la llum dels mòbils.
“El fet és que vivim en un món digitalitzat, on les coses es converteixen en píxels, el rellotge, la ràdio, la llanterna, l’afinador, la lupa, la brúixola tot es resumeix en píxels, tot està en el mòbil, som, com diu Byung-Chul “phonosapiens”, va assenyalar Martíllopis, qui denunciava que el telèfon ha suprimit les coses, i que, ja no som res sense telèfon, i aquest va ser el motiu del qual, els comissaris van convidar als espectadors a convertir el mòbil en llanterna.
A més, de manera atrevida es va produir una performance, trencant, a petició de l’artista ThamCasany, els gots que ella havia acuradament embalat en bosses de plàstic, dels quals, van servir perquè el públic els xafarà contra la terra amb ràbia i amb decisió per a provocar el pensament i el riure.
Els comissaris finalitzaven: “va estar molt divertit, no sols el públic havia de contar un conte si no que, en l’exposició, tocava, penetrava o canviava el contingut de les obres proposades. Us contaríem moltes anècdotes més del dia de la inauguració, però és millor que aneu a veure-la i viure-la per vosaltres mateixos”.
